PICA D'ESTATS: " LA SANTA ESPINA"

Hem passat tota la nit ficats en una tenda amb els ossos dins d’un sac i patint una mica de fred, de cop sona el despertador del mòbil d’en Miki en mode gat, miau, miau...però no calia, feia estona que donàvem voltes dins del sac intentant escalfar els peus , nerviosos perquè ha estat plovent aiguaneu tota la nit i no sabem que ens trobarem mes amunt.

Així doncs, ens aixequem amb molta mandra i ens comencem a vestir:

- Osti noi!!. Diu en Mia.

Havia deixat les botes dins la tenda però a la vora del tendal i li havia regalimat aigua de la pluja dins d’una bota. Una bossa de plàstic i continuem amb la feina de vestir-nos tres persones dins d’un petit iglú, aconseguit això, esmorzem, ens traiem la son, agafem les motxilles i tirem cap amunt.

És la segona vegada que intentem pujar la Pica. La primer vegada vam ensopegar amb una “mica” de vent i pluja gelada que feia perillar la nostra integritat física i arraulits al coll de Sotllo, vàrem decidir que ja hi tornaríem una altra vegada.

AQUÍ EN MIKI ENS ANIMA EL MATÍ

AMB UNA GRAN IMITACIÓ DE PAULINA RUBIO.

La Pica d’Estats és una muntanya catalogada com a fàcil però com sempre dic:

“ la muntanya te la pots complicar tant com vulguis”.

Així doncs, vàrem optar per la via Gabarró passant per l’estany d’Areste i la conca gelada (via solitària, salvatge.....), tot anava bé fins arribar a l’estany gelat que va voler fer gala del seu nom, durant la nit havia anat nevant i ara presentava un mantell de neu que cobria tota la conca gelada, de seguida el cel va canviar i es va començar a tapar de núvols que no tenien gaires bones intencions, però vàrem continuar fins arribar al pic Rodó de Canalbona on vam decidir deixar-ho. Si la via ja era complicada de normal, amb la mala pinta que feia el temps i la boira que tapava els cims, el mes prudent era deixar-ho aquí.

L'ESTANY GELAT

LA BOIRA AL
RODÓ DE CANALBONA

AL CIM DEL PIC RODÓ

DE CANALBONA

LA PICA ENS DIU ADEU

Baixada directa fins l’estany d’Estats i cap el pla de Boet, arribant a l’estany de Sotllo ens girem i la Pica ens acomiada amb una ullada de sol deixant-se veure descarada per uns moments.

Un any desprès tornem, aquest cop pel vesant francès. Jo volia celebrar el meu 40 aniversari trepitjant amb els meus companys el cim de la Pica,

Començàvem a caminar pels volts de les set de la tarda (nit al mes de novembre), pensant d’anar a dormir al refugi de Pinet però després de barallar-nos tres hores amb la neu i la foscor no vam aconseguir ni arribar al refugi, hi havia molta, molta neu, el vent l’havia posada malèficament allà. Total!! Que al final varem acabar la nit cremant llenya al refugi de Malniu al vesant català, per l’endemà pujar al Puigpedrós, cim al qual tampoc hi havíem estat mai.

AQUI HEM TENIU AMB

ELS 40

SENSACIONS

Val la pena matinar, per poder gaudir d’aquets paisatges.

Que té aquesta matèria blanca i freda que ens agrada tant??

La soledat de la muntanya fora dels caps de setmana es fantàstica i t’uneix mes a ella. Només ets tu i la muntanya!!

PROPOSICIONS DESHONESTES.

Les propostes de sortides eren molt diverses, tot depenia del temps del que disposàvem. Una matinal o tarda a pujar petits cims, sortides de tot un dia al Pirineus més pròxim, matinant mentre ens trèiem la son de les orelles dins del cotxe i tornant al vespre, trinxats de cansansi i fotent cops de cap a cada revolt, però sempre amb el regust d'una jornada plena d’emocions, fins i tot sortides de varis dies a pics més importants com ara l’Aneto, Posets, Maladeta, Perdiguero, etc...Aquestes son les pitjors!! I no ho dic per la “matxacada”, si no pels nervis previs a la sortida. El telèfon no para, que si que farà el temps, que si refugi o tenda, que si caldrà això o allò, total! Que al final sempre marxem carregats com rucs i el temps que faci el que hagi de fer i ja improvisarem.

Amb més o menys èxits anem fem cims, tot i que més d’un l’hem hagut de repetir en varies ocasions ja sigui per qüestions climàtiques o perquè el itinerari estava per sobre del nostre nivell muntanyenc i com sempre s’ha dit, val més una retirada a temps, que la muntanya sempre serà allà i si la vida ens tracta mitjanament bé, ja hi tornarem!!(Però com punxen aquestes espines).

ELS ORIGENS

Tal dia de fa uns quants anys al parc de sota casa amb els nens ( l’Albert i l’Eloi ), tot fent vida social de barri i mentre empenyia el gronxador:

-Vale!! Quin dia quedem?.

- Més fort papa!!. – criden a l’hora en Pau i l’Eloi.

Un altre dia l’amiga de l’Eva:

-així que aneu a caminar a la muntanya?.-diu l’Anna.

-Ostres!! a en MIA, potser també li agradaria, us fa res que li digui?.

- No dona, no, diga-li, i si coneix algú altre, que també vingui.

Així vàrem quedar per fer una raquetada, en MIKI ( futur fundador de “bufones sin fronteras” ), en MIA ( perruquer mediàtic amb presses, tant, que ara li ha donat per fer maratons ), en JORDI ( “BENI pels amics”, bon muntanyenc i millor persona, ah!! i molt, molt previsor) i JO ( que no hem definiré, “queda lleig”). Sortida de Queralbs per la coma de vaca, cap el Torreneules, Nuria i arribada a Queralbs.

El temps no va acompanyar gaire, “gens”, i ens vàrem trobar envoltats pel terrible fenòmen del torb. Vàrem patir de valent i ja pensava que no tornaríem a fer cap més sortida plegats després d’aquella primera experiència, però coses de la vida, perquè devíem quedar “tocats pel torb” encara ens va unir més. Des d’aquell dia les sortides a la muntanya van ser més freqüents i a cada cim ens consolidàvem més com amics.