dimarts, 28 de gener de 2014

PICOS DEL INFIERNO (NW / CENTRAL / SE)

Infiernos (31-08-2013).




Les vacances d'estiu s'acaben, però encara ens queda un últim cartutx per gastar o millor dit, per aprofitar, així que amb l’excusa d’anar a passar uns dies de càmping al Pirineu amb els nens, enredo a l'Angel i el seu fill perquè m’acompanyin però, amb la condició que m'havien de deixar mig dia per pujar a algun cim dels voltants. Dit i fet!! S’ha de dir que no em va costar gaire enredar-los doncs ja era un tema del qual ja havíem parlat en alguna ocasió i que tard o d'hora havíem de portar a bon fi.
Bé, amb aquesta idea sortim cap el que seria el nostre camp base per uns dies, el càmping Escarra, situat a la localitat de Escarrilla i que per la seva ubicació en la vall de Tena, ens oferia un ampli ventall de possibilitats , Sallent, Panticosa, Formigal, etc...I un munt de muntanyes per triar de la meva llista de “pendents” però al final els escollits per la ocasió seran els Pics de Infierno i si hi ha temps, algun altre pic dels voltants.
Al càmping, arribem a mitja tarda i així que un cop instal·lats, toca fer el de sempre, fer temps fins a l’hora de sopar, exploració del càmping amb visita a la piscina, un passeig pel poble.......i arribada l’hora: menú de sobre, unes hamburgueses i postres de llauna “rico-rico”, partideta de cartes amb cafè o cacau al gust i cap a dormir que demà toca llevar-se molt, molt d’hora.
A les 4 del matí  l’Angel i jo, sortim de la tenda i ens comencem a posar els ossos ben posats, més o menys seria alguna cosa així: aquest fèmur, on anava? A si. Aquestes costelles, son teves? o meves? Uy, uy, em pots girar aquest omòplat de banda. Mentre que acabem aquesta laboriosa feina, el cafè ja fa xup-xup i la motxilla acaba d’estar a punt, quatre xarrupets a aquest líquid fosc i calentó amb alguna galeta fa que ens posem les piles i de puntetes per no despertar als nens, marxem del càmping cap a Baños de Panticosa punt d’inici d’aquesta ascensió.
Bé, ara es quan toca fer menció especial a l’Angel per la matinada que li vaig fer fer i per fer-me de taxi a aquelles hores i per entretenir els nens tot el matí i per venir-me a recollir a la tornada i per......total, que si no fos per ell aquesta ascensió no hauria estat possible, així que: Gráciaaaassss!!!!
-Hasta dentro de un rato Angel...
Son les 5 del matí quan les meves passes cerquen en la foscor de la nit el camí que m’ha de portar al cim d’aquets bonics pics.
El camí que puja de Baños fins el coll de Pondiellos no te cap problema, pujar i pujar per terreny molt marcat i amb moltes fites, un cop al coll, vorejo els idílics Ibons de Pondiellos pel cantó dret fins trobar l’esperó que baixa directe de l’Infierno NW i cap amunt!! un parell de ziga-zagues i em deixa a plena aresta (fàcil) que em porta directe al primer de la trilogia, l’Infierno NW (3073mts) un cop a dalt, el pas cap al l’Infierno Central (3082mts) i l’Infierno SE (3076mts), no és res més que un agradable passeig per les alçades. La meva intenció era continuar cap al Pic d’Arnales baixant per un seguit de grades entre l’Infierno Central i l’Infierno SE  però el final d’aquestes grades (tot i ser finals d’agost) s’acabava en una congesta de neu amb bastant pendent i jo no anava preparat per la ocasió, per tant....avui toca desfer el camí de pujada i deixar l’Arnales per una altre ocasió.
Possiblement aquesta ruta es podria considerar com la més fàcil per accedir a aquets pics i vaig trobar molt estrany que sigui una ruta tan poc referenciada doncs no hi ha cap mena de dificultat tècnica, això si, com sempre no val badar i no s’ha de tenir vertigen, incís especial al pas de la “marmolera” (bastant aeri) entre l’Infierno NW i el Central el qual no es recomanable en dies de fort vent.
Bé, no m’embolico més i us deixo el track (AQUÍ) i unes fotos de la ruta.

Albada.
 
Com m'agraden aquestes hores quan la llum comença a donar relleu!!!

I el sol sembla que encegui els cims de les muntanyes.

Coll de Pondiellos on m'espera una gran sorpresa.
 
Aquest magnífic mirador cap al Midi amb els Ibons de Pondiellos en primer terme.

I ja ficat en plena aresta, les vistes s'amplien cap el cantó de Formigal.

Garmo blanco, Balaitous.

Arribat a aquest punt de la aresta, el camí
coincideix amb la via que ve dels Ibons blaus

Una altre ullada cap el Midi d'Ossau.

Garmo negro, Algas, Argualas (fins aviat).

Detall de l'aresta Oest per la qual he pujat.
 
Quasi arribant al primer pic, apareixen els Ibons Blaus.

Picos de los Infiernos!!

Cim de l'Infierno NW (3073mts).
 
Cim de l'Infierno Central (3082mts)

I cim de l'Infierno SE (3076mts).
 
Mirada enrera des de l'Infierno SE i detall de la marmolera.

I a l'impressionant massís del Balaitous al qual se'n van totes les mirades.
 
Amb la feina gran feta, faig un merescut descans per carregar les piles de l'ànima.



Just al costat del coll de Pondiellos es troba aquest bivac a tenir en compte.

1200mts de desnivell directe fins a Baños des de el coll , es fa llarg de piiiiiiiii....
i més quan penses amb la cervesseta ben freda que t'espera a baix.
 
I la foto contraria,
Una zona molt maca a la qual hauré de tornar tard o d'hora
doncs m'he deixat un pilot excuses per tornar-hi, jejej...
però a la que avui li he arrencat 3 tresmils pel sac.


Fins la propera amics!!




dissabte, 11 de gener de 2014

PEDRA-MÀGIC

Pedra-màgic!! ( 08/01/2014)



El Pedraforca es una d’aquelles muntanyes que mai no et deixa indiferent, te’l miris per on te’l miris és màgic i comparable amb el barret del mag del qual pot sortir qualsevol cosa, deu ser per això que m’agrada tant i per això, que he pujat tantes vegades.  
Doncs avui no ha estat una excepció, el fet de ser dia laboral m’ha permès gaudir d’aquesta muntanya amb tota la seva essència i soledat, a més a més el seu barret m’ha anat sorprenent a cada pas regalant-me un munt de sensacions i il·lusions.
Bé, anem per feina!! Com que el Pedra és una muntanya molt coneguda pels muntanyencs dels Països Catalans i la seva via normal, encara més, us deixo el track ( Aquí ) amb una petita variant hivernal (el track segueix el llom de Verdet sense entrar en cap moment a la canal).  I com que sempre va bé recordar-ho, imprescindibles el piolet i els grampons fins a ben entrada la primavera.


Ref. Lluís Estasen (aixó comença a tenir bona pinta)

El coll del Verdet, el primer objectiu i mooolt amunt.


Poc a poc vaig guanyant alçada sota la mirada de la cara nord del Pedra.



Coll i canal del Verdet.



Coll del Verdet, on aprofitaré per fer un mos i recuperar forces


I amb les bateries a tope....


A la recerca de la 1era xemeneia.


Bona traça!! que em permet pujar molt ràpid el 1er tram.


A diferència del Verdet, aquí la neu està molt ben compactada.


Autofoto al mig de la feina.


Mirada enrera a la sortida de la xemeneia. M'ho he passat teta!!

I per davant, el Pollegó superior que te aquesta pinta ( un flan amb nata de neu i pedra ).

Apa ja soc a dalt!! i el dia m'ofereix unes grans vistes cap a la serra del Cadí.












Tossa d'Alp.



I fins al Pirineu Català més occidental.


I com no, la foto de cim!!

I unes quantes més...



















Fins que desprès d'una bona estona gaudint d'aquest maravellós paissatge, arriba l'hora de tornar cap a la civilització.


Calderer ,  Pollegó inferior i al fons "mi caaasa"

Una altre sense color ( no se quina m'agrada més ) s'accepten votacions.


I es clar, no podia faltar una cap a la Catalunya central.

L'enforcadura, lloc o segons les llegendes populars diuen que les nits de St. Joan s'arreplegen bruixes i bruixots i baixan volant amb les seves escombres fins als pobles veins a fer malifetes.


Tartera de Gósol.


I a la vessant contraria la tartera de Saldes, per la qual tornaré 
cap el refugi i l'aparcament del mirador de Gressolet per donar

 per acabada aquesta màgica jornada.



Tot marxant encara em veig obligat a parar un moment per fer un últim cop d'ull.
Fins la propera!!


I vet aquí un gos, vet aquí un gat.........




divendres, 13 de desembre de 2013

LOURDE ROCHEBLAVE, CAMBOUÉ, ST. SAUD, CLARABIDES I GIAS.



Lourde Rocheblave , Camboue , St. Saud , Clarabides i Gias. (14/08/2913).

Hola família. Aquesta es una d’aquelles ascensions que més m’agraden, al més pur estil clàssic: llarga aproximació, dormir al costat d’un bonic estany amb un sostre d’estrelles, llevar-se d’hora per veure com la llum absorbeix la nit i compartir uns bonics cims i uns grans paisatges amb un bon company.
En aquesta ocasió m’acompanya en Jose. Amb en Jose ja em compartit varies sortides a algunes muntanyes emblemàtiques, Aneto i Pica d’estats (amb més o menys èxit, però gaudint al màxim de l’entorn que ens ofereix la muntanya) i al que crec que cada vegada li pica més el “gusanillo”.
Degut a la distància, prop de 30km i uns 2700mts de desnivell acumulat, per poder pujar a aquets bonics cims ens plantegen partir l’excursió en dues jornades, la 1era d’aproximació fent nit a l’estany de Gias i la 2ona per pujar els cims i tornar, si ho aconseguim, jo compliré el meu tresmil nº50 del Pirineu, així que en paraules d’en Jose “si hay que hacerlo se hace”.


Els "mendas" a punt per començar.

Amb aquest plantejament, sortim el “dimarts 13” desprès de dinar de l’aparcament de St. Jaime, situat a l’inici de la vall d’Estós.
Pas a pas, metre a metre, anem remuntant aquesta bonica vall per el  Gr11. En aquest tram aquest camí es una autèntica autopista, fet que fa que puguem gaudir del paisatge, portar un bon ritme i a més, garlar i fer fotos.


Agafant l'autopista Gr11.



Riera d'Estós.



Floretes d'Estós. Jejej.



Aquí diu que es pot anar a peu.
O amb Metro.

Arribant als prats de la cabanya del Tormo.



Un bon lloc per perdre l'estona.



Arribant al ref. D'estós.






















En unes 2 hores i quart arribem al ref. D’Estós, lloc on haurem de canviar la comoditat del Gr 11, per endinsar-nos per corriols mes típics de l’alta muntanya. Poc a poc el camí augmenta el desnivell i ara si que es comença a notar el pes de la motxilla. De tant en tant, el camí es difumina entre grades de pedra, herba i algun torrentet, fins i tot hi ha algun punt on hem de fer servir les mans, però sempre trobem alguna fita que ens va guiant pel bon camí.


Deixem enrera el ref. Amb aquest magnífic jardí.






Les comoditats cada cop queden més lluny.



I ens endinsem a l'alta muntanya.



D'allà baix venim!!



Aquest es va portar un bon espant.






Estanys petits de Gias i fites de Gias.





































Arribem a l’estany de Gias cap a les 9 del vespre, després de una mica més de 4 hores de pujada, o sigui, que no deixem les motxilles a terra, les llencem.  
L’estany està situat a 2650mts i tot i ser el mes d’agost, encara conserva alguna congesta de neu. Uff...Quin fresquet! Uns quants núvols juganers fruit de la mica de pluja de mitja tarda envolten els cims donant al paisatge un aire entre tètric i romàntic, les últimes llums del dia s’apaguen ràpidament i la temperatura cau en picat fent mossegadetes als dits de les mans. així que no ens entretenim gaire, ens abriguem i busquem un lloc pla per poder muntar la tenda, un cop trobat i amb la caseta muntada devorem els entrepans i ens fiquem a la tenda buscant l’escalforeta del sac.



Ja hi som!! Ibón de Gias. 



Prenent mides al bivac,  "Jo pa mi que no cabe"



A veure on em ficat la tenda.....



Tachaaaaann. Ja està!!



Apa, bona nit!!










































































Encara que fa estona que estem desperts, esperem que el despertador faci la seva feina tiroriroritiroriroraa......Avui no m’entretinc gaire, em vesteixo en un plis-plas i surto de la tenda deixant en Jose que faci el seu ritual, al seu ritme, vull intentar capturar les primeres llums del dia. El cel és net i encara es poden veure les últimes estrelles que poc a poc es van difuminant mentre passejo pel voltant de l’estany (quina carregada de piles) i amb aquest primer esmorzar torno cap a la tenda, que ara li toca a la panxa.



La llum del dia comença a inundar-ho tot.
Pano d'una part del que pujarem avuí , al mig el coll de Gias.

Colors malves a l'Ibón de Gias.


Mentre esmorzem, amb en Jose intentem resoldre la primera dificultat del dia, no em portat els grampons i només començar el camí està tallat per una congesta de neu que sembla que està molt inclinada, glaçada i que acaba en un saltet directe a l’estany, per altre banda, passar per l’altre costat de l’estany sembla impossible per les parets que baixen fins a tocar l’aigua, amb la idea de fer una mica més de volta sortim de la tenda ja equipats però amb la llum del dia tot es veu diferent i allà on semblava impossible..... fins i tot la congesta no era tant com semblava (fet que podríem comprovar a la tornada). De moment, donem la volta a l’estany pel cantó dret i ja sense problemes arribem al coll de Gias 2920mts en qüestió d’una hora,

El Sol ens atrapa arribant al coll de Gias.






I treu el nàs, la vall de Louron a la vessant francesa.



Darrera meu, l'estany de Clarabides que encara conserva un pilot de glaç.







































Girem cap al nord i ens dirigim cap el Pic Camboué (el nostre primer objectiu) fent un flanqueig el mes recte possible per sota del pic Lourde Rocheblave. Quan estem a punt d’arribar, en Jose diu que li agradaria pujar a aquest cim (Lourde Rocheblave), així que no ens ho rumiem gaire, deixem les motxilles en un petit coll, agafem les càmeres i patapumparriba, en menys de 15min ens plantem al cim del 1er tresmil del dia, el Lourde Rocheblave 3104mts. Ens fem les fotos de rigor i perdem una estona contemplant les impressionants parets i la cresta de la Torre Armengoud i el Gourgs blancs “acojonante” (potser algun dia.....).


En Jose celebrant el 1er tresmil del dia.



I ara tots dos!! cim del Pic Lourde Rocheblave.


Mirada a la Torre Armengoud i el Gourgs blancs


Baixem a recollir les motxilles i en un moment som al Pic  Camboué 3043mts. Ja tenim 2 tresmils i només son les 9 del matí, més fotos i amb l’optimisme pels núvols encarem el que es el tram més “complicat” del dia, la cresta fins al Pic Saint Saud, aquesta no és gaire difícil però si bastant aèria però totes les dificultats es poden salvar baixant una mica pel vessant sud per tornar a pujar a recuperar el fil de la cresta, fins i tot en Jose que no està acostumat a les crestes, crec que s´ho va passar molt bé i en mitja horeta ens plantem al Pic de Saint Saud 3003mts.



2on tresmil, Pic Camboué.


Col des Gourgs Blancs, a l'esquerra Pics Gourdons i Spigeoles en la llista de pendents.



En Jose negociant la cresta cap el Saint Saud.




I ja van tres!!







Cim del Saint Saud.

Al Saint Saud, fem una aturada més llarga a reposar forces, menjar una mica i fer bullir les càmeres mentre contemplem il·lusionats aquest magnífic  paisatge.


Gias, Clarabides, Posets i al fons el glaçat estany de Clarabides. Impressionat!!



Seguint la carena el Gran Bachimala.

I cap el nord, els estanys d'Isclots i Milieu.

Un cop recuperades les forces i amb aquest altre tresmil al sac, continuem el nostre periple.
Primer haurem de perdre aproximadament uns 150 mts , per tornar a pujar en direcció  al coll de Gias, pel qual haurem de tornar a passar per anar als pròxims objectius, els pics Clarabides. Però com no podia ser tant fàcil, novament ens tornem a trobar una congesta de neu que ens barrava el pas just en el flanqueig cap el coll, primer provarem de passar-la per dalt i com que veiem que una patinada ens portaria de dret fins a baix, optem per baixar una mica fins on la neu perdia una mica d’inclinació i així ens estalviem l'ensurt. Jejej...

Tornem a passar pel coll de Gias i aprofitem per fer la foto que teniem pendent del matí.
A mida que passen les hores, les boires van guanyant terreny per tipificar la vessant francesa.



Un cop al coll, el camí és molt evident i sense problemes els pics Clarabides van caient un darrere l'altre, primer el Clarabide OR 3012mts. Foto i cap al Central, arribats al Clarabide Central, decidim ignorar el Clarabide OCC 3008mts. Aquest no és res més, que una petita elevació al costat mateix del Clarabide Central 3020mts, així que foto i cap a l’últim, el Pic de Gias.



Com mostra en Jose, el 4rt.






Cim del Clarabide OR.

I una maneta!! Cim del Clarabide Central.









Per arribar-hi haurem de dirigir-nos cap el coll o bretxa de Gias Per després flanquejar-lo pel seu vessant nord,  fins trobar una petita canal que separa el pic de Gias del seu germà petit, pugem per aquesta canal fins un petit collet on deixem les motxilles i per una curta grimpada II° segons les ressenyes (no crec que hi arribi) arribem finalment a l’últim cim del dia, el pic de Gias 3011mts.


Pano des de el Clarabides OR.

Ara si!! Ara ja podíem celebrar-ho, hem completat el recorregut que ens havien fixat (amb alguna petita variació) i aconseguits un total de 6 pics de més de tresmil metres i a més, jo he aconseguit el meu tresmil nº 50. O sigui, molts motius per celebrar-ho.


Los mendas al cim del 6è tresmil, El pic de Gias.

Rock & Roll!!


I jo, celebrant el meu tresmil nº 50.

Com que tot el que puja, baixa, no serem pas nosaltres qui portarem la contraria a Newton, així que......Patapumpabajo que encara ens queda molta feina. Des grimpem, baixem la canaleta i un cop a baix, decidim  baixar per la tartera directes cap el l’estany de Gias, tret d’un tram on s’inclina una mica i la des grimpada final, es baixa força be i ens deixa quasi be a tocar de l’estany, estalviant-nos el haver de tornar fins al coll de Gias. 


+ o -  varem baixar per aquí.


Últims metres de tartera, es pot veure una mica la des grimpada final.

Arribem a la temuda congesta de neu que a primera hora ens a fet dubtar obligant-nos a canviar la ruta i veiem que la traça està molt marcada, la neu està molt bé i ens permet passar sense problemes, però sense baixar la guàrdia (Al matí glaçada potser ens hauria fet patir).
A partir d’aquí ja entrem en terreny conegut i ens podem relaxar, s’han acabat totes les dificultats de la ruta i en un moment arribem al bivac on ara toca recollir tot el material innecessari que em deixat al matí, tenda, sacs, etc....Mentre recollim, el meu rellotge biològic o més aviat la panxa, comença a fer de les seves i ho exterioritza per mitjans dels ulls fent-me veure en cada grupet de pedres uns ous ferrats amb pernil o en la seva absència, qualsevol altre derivat del porc, així que recollim el més ràpid possible i cap el refugi a veure si em puc treure aquesta visió.
Quina mala sort!! Arribem al ref. D’Estós a un quart de quatre i ens comuniquen oficialment: – La cuina està tancada, si voleu un entrepà fred. Com que aquesta no era la idea i de coses fredes de menjar ja em portàvem, decidim prendre una cerveseta ben fresqueta (a preu d’or) que si no ens omple la panxa, al menys ens alegra l’ànima. jejej.. Així que busquem un bon lloc a la terrasseta del refu i ens hi passem una bona estona contemplant el paisatge tot assaborint la cerveseta que tant ens hem guanyat.
Amb l’últim glop ens posem novament en marxa, que encara ens queda una estona per arribar al cotxe. Tot i que el cansament ja comença a fer-se notar, agafem el Gr11 amb moltes ganes i bon ritme fins arribar al punt en que el cervell aquí ja no pinta res, es desconnecta i les cames continuen en mode autònom, finalment arribem a l’aparcament de St.Jaime on ens espera el cotxe prop de les 6 de la tarda, desprès de quasi bé 12 hores de patejada i ni estiraments ni punyetes, canvi de ”look” motxilles al maleter i en menys de mitja hora estem assentats a un bar de Benasc fotent-nos uns ous ferrats amb totes les marranades possibles (no hi ha fotos, per no ferir la sensibilitat dels foreros).


Fins la propera amics!!