Hola a blogueros!! la veritat es que tinc una mica de garbuix. Ara no sé si al Pedraforca es puja per Fontalba, si al Midí es passa per un pas de cavall, si al Ballibierna i ha el Calderer, si la Roca Alta es puja per la canal Estasen, si per baixar de l’Aneto s’han de fer 4 ràpels etc, etc…
Bé, bromes a part, ara feia molts dies que no entrava res al blog. Així que intentaré posar-me al dia amb el més representatiu, tenint en compte que ja hi han 3 pics més per la col·lecció de tresmils.
Començaré per el Midí d’Ossau.
El Midí, sense ser cap pic de 3000 mts, no té res a envejar als seus germans grans. És un pic divertit, tècnic i situat en un entorn de somni. En resum: autèntic per si sol.
El Midí l’ataquem, en Mia, en Jordi i Jo mateix. En unes 5 hores ens plantem de Vic (Barna), a l’aparcament de “no sé que” situat al peu del massís, aquí passem la nit al ref. de Pombie compartint la seva part lliure i la llum dels frontals (doncs estava tancat) amb un parell de cordades més.Com sempre ens aixequem molt d’hora, però molt!!, tan que arribem a peu de la 1ª grimpada encara de nit i com sempre, després de molts dubtes, ens equivoquem (tampoc tant) i triem una canaleta que ens sembla la correcta.
Després a la tornada, veuríem que aquesta canal està situada a la dreta de la via normal, però que encara e ra millor, doncs a la original li faltaven la meitat de les clavilles que anuncien a la majoria de ressenyes. Així que de “perdidos al rio” fem la meitat de les grimpades per allà on no tocava per ò al final, el cim va ser el mateix. Reflexió:
“La muntanya, te la pots complicar tant com vulguis”
Després de les fotos i les dedicatòries, tirem a vall que el fred mossega. Ara si agafem el camí per allà on toca i amb 4 ràpels ens plantem en poca estona a peu de muntanya i tornem cap el cotxe gaudint del paisatge que la nit abans no havíem pogut veure.
L’Aneto per la canal Estasen
Sens dubte, la manera més elegant i directa de pujar al pic Aneto.
Ja feia temps que teníem un assumpte pendent: Pujar l’Aneto per la canal Estasen. Així doncs com a preparació per anar aquest estiu al Mont Rosa, decidim incloure aquesta ascensió dins del programa d’entrenament.
Aprofitant dies extres festius de setmana santa i quasi improvisant, en Miquel i Jo, sortim el diumenge al cap vespre i arribem al refugi de pescadors (Ballibierna) cap a la 1:00 de la nit, agafem just el sac i l’estora i bona nit i tapa’t .
Ti, ti, ti,ti...sona Jack el despertador, Uf, quina mandra, tant bé que si està dins l’escalforeta del sac, fora -1º. Tremolant però sense pressa per la son, comencem el ritual d’engalanar-nos, ara una bota
Total, que sortim cap amunt als volts de les 8 del matí. El camí puja i puja sense descans per els ibons de Coronas fins arribar al peu de la canal Estasen, arribats a aquest punt, ens equipem amb els grampons, arnés i corda, doncs pensem pujar en ensamble.
Concentrats a tope i piolet en mà, tirem amunt. La canal en si, sembla un rellotge de sorra on la seva part estreta 50º és la part més complicada de tot el recorregut, aquí es just on trobem la neu més glaçada i fa que l’adrenalina es dispari per moments pensant en els granets de sorra que es precipiten per el forat per acabar formant un pilotet, la resta de canal amb 45º i la neu perfecta, es màgica.
Sortim a l’aresta on podem veure ja l’Aneto a una pedrada però haurà d’esperar, doncs primer anirem a l’agulla Daviu (3350 mts) on comptabilitzarem un altre tresmil. A prop tenim l’agulla Escudier, però decidim deixar-la per una altra repetició. És tard i encara ens queda molta feina. Tornem enrere fins al coll i per una fina aresta de neu que es converteix en una grimpada mixta, arribem al colós dels Pirineus.
La tornada la fem travessant el pas de Mahoma, coll de Coronas i avall a retrobar el camí de pujada. Des del coll fins al primer estany degut a l’estat de la neu (xapapote per l’hora) decidim fer-la al més pur estil tobogan i així arribem al cotxe, cansats, contents, il·lusionats i amb el cul moll.
Roca Alta (Vilanova de Meià)
Via Díedre ferreny 165mts, 5+
El meu nou JEFE, en Marc, molt aficionat a l’escalada em proposa anar a escalar una via llarga a Vilanova de Meià. Ara feia temps que no em posava els peus de gat i no havia provat mai d’escalar una via llarga, així que sense pensar-ho li dic que si, (ja tindria temps de penedir-me). Per el camí a mesura que ens apropem, en Marc tot estirant la mà i apuntant amb el dit em senyala la fissura que parteix en dos aquell mur de pedra.
-Em sembla que és aquella la via.
-Val, no ens podem quedar en aquestes pedres d’aquí?
Però per dins penso: que carai, s’ha de provar.
Mentre caminem fins al peu de via, vaig al darrera d’en Marc en silenci pensant en el que trobaré i si aconseguiré superar aquell mur, però no tinc temps de més que en Marc ja està tirant del primer llarg.
Els primers llargs de 4º els passo bé, em sento bé i això fa que em motivi i tiri amunt.
Arribem als cinquens i en Marc capitanejant la cordada fa gala d’una gran destresa i experiència, pujant com una moto.
-Reunió!!. Crida en Marc.
Començo a pujar concentrat al màxim, palpo cada presa, em separo, miro la pedra, asseguro el peu i pujo un tros més. El llarg se’m fa llarg però aconsegueixo arribar a la reunió amb els bessons fent la moto degut a la tensió.
Ja som al mig de la paret i ja tenim el més difícil fet, bé quasi, un petit error en el cinquè llarg, ens obliga a fer un flanqueig una mica arriscat que no estava previst i que finalment de broma anomenem variant Freixa-Gallardo.
Gràcies Marc.
Ballibierna(3067 mts) i Tuca de les culebres(3062mts).
El passat dijous 5 de maig, sortim de Vic en Miquel i Jo per enfrontar-nos a dos nous reptes: Ballibierna i Culebras. La previsió meteorològica d’una finestra de bon temps per el divendres “i un pepinu” ens fa avançar uns dies la sortida. En resum, tota la nit plovent i tot el dia tapats de núvols amb visibilitat nul·la i tirant de gps.
Sortim del pantà de Llauset pels volts de les 8 del matí, el camí al principi, rodeja el pantà fins a la seva cua, on trobem un pal indicador que ens mena cap el coll de Llauset o cap a l’estany de Botornàs. Decidim per sort, pujar per la vall de Llauset i tornar per l’estany de Botornàs, tot fent una ruta circular. La pujada es molt descansada i monòtona, fins que les boires i la neu ens envoltant per tot arreu. La qualitat de la neu (precària) ens obliga a posar els grampons per evitar alguna patinada i poc a poc i quasi a les palpentes arribem al coll de Llauset. Altra cop dues opcions: o anar a cercar el camí (que no veiem) o grimpar per la cresta (que no sabem com es). Aviat ho tenim clar, al menys les pedres les veiem.
Grimpem i grimpem per un terreny mixta de neu i roca fins que el gps ens indica que ja som al cim de Culebras, una fina aresta de neu dolenta on just ens parem un instant per fer-nos una foto totalment surrealista i encordar-nos.
Continuem i de seguida som al famós pas de cavall. Com que no veiem que hi ha al fons, la sensació de perill desapareix per deixar pas a una sensació de misteri. Com serà la timba? Ens assentem i travessem el pas a l’estil Far west en un pim-pam (no hi ha per tant). Una mica de grimpada i el gps i la presencia d’un pal en unes roques ens fa pensar que som al cim del Ballibierna, el qual no es gaire més ample que el seu veí però al menys i cabem l’un al costat de l’altre per poder fer la foto.
Ara toca baixar i així a les palpentes entre roca i roca de l’esmolada cresta intentem trobar el punt just on l’hem d’abandonar.
A hores d’ara crec que aquesta cresta no s’acaba mai i que si no arribem a trobar aquella reunió de ràpel, encara hi seriem crestejant.
Per si no en teníem prou, el ràpel ens va deixar en una pala de neu dolentíssima que ens obliga a baixar clavant piolet i grampons amb totes les nostres forces assegurant al màxim cada passa que fem, UFFF!! Un cop a baix no s’acaben els problemes, només canvien, tot el camí fins l’estany de botornàs el fem ara en Miquel, ara Jo, enfonsant-nos cada dos per tres a la neu fins més amunt dels genolls. Arribem doncs a l’aparcament de Llauset a les 6 de la tarda desprès de 10 hores i picu trinxats i trinxats però amb 2 tresmils més al pot.
Es veu que els que fan les ressenyes en 5 hores d’aquest recorregut, el van fer a l’estiu.
Bé, de moment això és tot.
Pel mig s’han quedat altres muntanyes que potser no son tan rellevants, però no pas per això hem pujat amb menys il·lusió.
SALUT i patapumparriba.
