-Vale!! Quin dia quedem?.
- Més fort papa!!. – criden a l’hora en Pau i l’Eloi.
Un altre dia l’amiga de l’Eva:
-així que aneu a caminar a la muntanya?.-diu l’Anna.
-Ostres!! a en MIA, potser també li agradaria, us fa res que li digui?.
- No dona, no, diga-li, i si coneix algú altre, que també vingui.
Així vàrem quedar per fer una raquetada, en MIKI 
( futur fundador de “bufones sin fronteras” ), en MIA ( perruquer
mediàtic amb presses, tant, que ara li ha donat per fer
maratons ), en JORDI ( “BENI pels amics”, bon muntanyenc i millor persona, ah!! i molt, molt previsor) i JO ( que no hem definiré, “queda lleig”). Sortida de Queralbs per la coma de vaca, cap el Torreneules, Nuria i arribada a Queralbs.
El temps no va acompanyar gaire, “gens”, i ens vàrem trobar envoltats pel terrible fenòmen del torb. Vàrem patir de valent i ja pensava que no tornaríem a fer cap més sortida plegats després d’aquella primera experiència, però coses de la vida, perquè devíem quedar “tocats pel torb” encara ens va unir més. Des d’aquell dia les sortides a la muntanya van ser més freqüents i a cada cim ens consolidàvem més com amics.
