EL MONTBLANC
Als principis del 2007, tot fent el calendari.
Ah, el calendari!!
La qüestió del calendari, és complicada de debò!!
- Quedem un dia per sopar i mirem el calendari per marcar-nos uns dies que ens vagi bé a tots i proposem una llista de sortides per fer? – diu qualsevol de nosaltres.
- Val!! – Diu també qualsevol de nosaltres.
Primer posant-se d’acord per triar el dia de la reunió ( ja comença a ser difícil la cosa), un cop solucionat això, mentre sopem cadascú diu la seva:
– Dons a mi m’agradaria pujar aquella. – Dons a mi m’agradaria pujar l’altra. Perfecte! fins aquí, cap problema!. Totes ens agraden i a totes ens agradaria pujar. Però comença el gran problema: o sobren propostes o falten dies al calendari que ens vagin bé a tots.
El que si que teníem clar es que volíem fer una sortida a l’any una mica mes llarga, va ser així com va sortir l’idea d’anar als Alps, en concret: al MONTBLANC.
En BENI, home fressat per aquells indrets ens proposa pujar al Montblanc per la via normal del Goûter ( “normal” no vol dir fàcil o que no sigui dura ). Així dons, comencem a preparar-nos, tant física com mentalment, però quan faltava poc per la data d’anada, vaig haver de renunciar per raons familiars però la resta del grup van poder anar i a més van fer CIM, els hi va agradar tant que al calendari del 2008 varem decidir tornar per una altra via (per no entrar en la rutina) en concret la ruta dels 4000 o de (los tres montes).
Aquest cop, si!! Els nervis eren terribles tant per la complexitat de la via (més tècnica) com pel fet d’anar als Alps, la idea era sortir de la Agulle du Midi i enfilar cap al Montblanc passant pel costat del Montblanc du Tacul i el Mont Maudit fer CIM i baixar per la via del Goûter però quan varem arribar al hostal de Saint Gervais, el propietari, guia de muntanya i home experimentat en aquells varals ens va dir que ell havia anat el dia abans i que la via estava complicada per risc d’allaus, així dons, després de molt rumiar-hi, vam decidir pujar per la via del Goûter, la qual estava en molt bones condicions.
El tren guay
i
"cero-cero"
A l’endemà agafem el primer cremallera que ens havia de pujar fins l’estació de niu d’àligues a 2372 mts. Un cop allà carreguem motxilles a l’esquena i cap amunt. En Mia i en Beni decideixen adelantar-se per mirar de trobar lloc per dormir al refugi del Goûter i en Miki i jo, continuem al ritme de la processó de muntanyencs.
En Beni amb el refugi
de Tete Ros al darrera.
Arribem a l’alçada del refugi de Tete Ros (3200mts) en aproximadament 2 hores i mitja, aquí parem per fer una mossegada i aprofitem per posant-se els grampons, aquí coneixem un parell de Belgues un dels quals ja havia pujat un munt de vegades al MontBlanc i es va estimar més el confort i les cerveses del refugi de Tete Ros i l’altre (en Marco) ens va demanar si ens podia acompanyar, a canvi, teníem la plaça de llit del seu company. Ara si que va de bo!! d’entrada hem de passar un lloc al qual li diuen la “BOLERA” aquí la muntanya juga a bitlles amb els muntanyencs, llençant pedres pel pendent, que baixen a tota bala.
Passant la bolera.
Un cop superat això, toca uns 400mts de cresta de neu i roca bastant vertical fins arribar al Ref. Goûter (3782mts), Aquí trobem els companys que ens esperaven, feia estona que havien arribat però no havien trobat cap plaça lliure, però nosaltres si, fem les presentacions oportunes d’en Marco i els expliquem que tenim un llit a la nostra disposició, no cal ni fer-ho a sorts, en Mia havia arribat bastant fotut per l’alçada i decidim que sigui ell qui hi dormi, així doncs la resta de nosaltres esperem que passi l’hora de sopar per poder agafar una fantàstica plaça a sota de qualsevol taula, Total, Per l’estona que dormirem!!.
Pujant cap el Goûter
Ufff!!
Les 2 del matí, m’aixeco molt a poc a poc intentant posar en ordre tots els ossos del meu cos.
-Miki, va!! Es l’hora. Li dic.
Miro al voltant i veig que en Beni ja s’ha llevat i sento la remor de la gent que ja es prepara per sortir.
Canvi de situació i de propietari de llit, en Miki no ha passat gaire bona nit, no es troba be i decideix quedar-se, en canvi en Mia, s’ha aixecat fresc com una rosa, així que ens calcem els grampons, ens abriguem, ens lliguem amb la corda i cap amunt. Fa molt vent i un fred que pela, però de seguida entrem en calor, la pujada i l’alçada no perdona i en Beni, ben passat el refugi Vallot tampoc es troba be i diu que tira avall, així quedem en Mia, cap de corda, en Marco al mig i jo al darrera tancant la cordada. Portem un bon ritme però la pujada no s’acaba mai, hem de parar varies vegades per beure una mica “d’allò” calent i que al refugi anomenen “te”, prendre algun gel i fer alguna foto.
Al fons, la Agulle du Midi
El Mont Blanc
- A la fi, ja està!!, ja som a dalt!!. Crido al meu interior.
Abraçades, fotos... i les emocions a flor de pell, no es pot descriure gaire el moment, fa molt vent i no ens entretenim gaire a gaudir d’aquella fantàstica vista, som molt amunt, 4808mts d’il·lusions i tot el que ens envolta queda molt avall i cap avall ens dirigim a retrobar-nos amb els companys que ens esperen ansiosos en el refugi.
Amb en Marco al CIM
Arribant
al Goûter
amb la feina feta.
oee, oe, oe oeee!!
amb els companys
i els belgues.
